Tema 12

Pedagogia com a sistema

La pedagogia és la ciència d'intervenció en l'educació. És vista com un sistema.
La pedagogia ha de poder pensar sistèmicament des de totes les variables.
Així doncs, en la pedagogia hi ha tres aspectes que cal tenir en compte:

1. Renovació pedagògica (ACCIÓ, directa amb alumnes): La renovació pedagògica neix com a resultat d’incidir en les situacions educatives per tal de millorar-les, trobar solucions a situacions conflictives o problemàtiques, o introduir nous elements a la pràctica escolar.
Aquesta voluntat té com a referència el context educatiu en el qual actua, generalment, les experiències són renovadores en un context educatiu concret i difícilment traspassable, ho fa des de el pluralisme pedagògic, ja que no s’identifica amb cap corrent concret, i s’enriqueix a partir del contrast entre punts de vista diversos.
Ajustar l'acció als alumnes. La pedagogia s'ha de renovar (tradició, petits canvis)
qui la fa? els docents. quin es el seu referent? els alumnes. s'ha d'ensenyar de manera diferent, ajustant-ho als alumnes que jo tingui.

2. Ordenació educativa (DECISIÓ, Administració): A mitjans del segle XX, amb la dictadura, es va assentar l'ensenyament amb marcat caràcter religiós i polític-patriòtica però alhora va sorgir una nova consciència d'acostar-se a postulats més europeus, concloent tot això amb la decisió de fer una reforma més profunda del sistema educatiu en els anys 1970. És quan es va promulgar la Llei General d'Educació (LGE) que va generalitzar l'educació obligatòria des dels sis anys d'edat fins als catorze i que va buscar una separació de l'Estat quant a que l'ensenyament no fos subsidiària d'aquest. Altre aspecte important va ser l'intent de construir una Formació Professional més adequada a les demandes reals del mercat laboral.

3. Innovacions educatives (PENSAMENT, Recerca): La innovació educativa significa l'acció deliberadament realitzada  amb la finalitat de produir un canvi el terme del qual representa un millorament del sistema educatiu amb vista a l'assoliment dels seus objectius específics (Marín i Rivas, 1987).
La innovació pedagògica l'han de fer els mestres. Incorporar allò de la societat a l'escola ensenyant-ho d'una altra manera, per aconseguir-ho. És una oportunitat de fora que s'ha de saber aprofitar. Canvis necessaris que s’han d’ incorporar, el que la societat i la tecnologia m'ofereix a l'àmbit educatiu.

S’ha d’aconseguir lligar les tres coses. S’ha d’innovar, sinó el sistema pedagògic fallarà. 

Mètode basat en: Montessori, Decroly i Freinet.
 

Els dos motors del sistema

Els dos motors del sistema són les persones, hi hem de partir d'aquesta premissa en tot moment.

Hi ha d'haver un vincle entre mestre i professor i alumnes i estudiants.

Mestre: són una unitat psicofísica sociocultural. L'adult equilibrat ha de tenir la raó i l'emoció/ pensament i sentiment ben definits.

L'alumne: són una unitat psicofísica sociocultural. Quan un menor està en procés de construcció, està entre l'estabilitat i la desestabilitat de la raó i l'emoció, i del pensament i el sentiment. Nosaltres naixem animals biològics i ens fem animals socials i esdevenim un procés de construcció personal entre l'estabilitat i la desestabilitat. Quan estem en aquest procés personal, estem fent un canvi d'estat, tal com deia Wallon.

L’escola és mediació, hi ha unes entrades i unes sortides. És un sistema. Està tot relacionat, si falla un important el sistema es para.

Nucli: aula (composta per mestres i alumnes). Hi ha procés d’interacció. S’ha de conèixer als alumnes, segons això et comportaràs, és a dir, decidiràs les notes, com actuar amb els alumnes, etc. El professor per tal de connectar amb els alumnes ha d’interessar al nens, proposar-li exemples que els agradin, que els interessin, per tal de que canviïn el comportament. 
 
Entorn ambiental, escolar: contribuir amb aportacions que agraden als alumnes.
 
Entorn cultural, personal: aconseguir que els alumnes tinguin una forma de ser propi, un pensament.


Educació emocional (voluntat d'aprendre) 

L'educació emocional és la capacitat de controlar i reconèixer els sentiments i emocions propis i dels altres, de discriminar entre elles i fer servir aquesta informació per guiar el nostre pensament i les nostres accions.

Treballa la forma d'interactuar amb el món. Té molt en compte els sentiments, i engloba habilitats com el control dels impulsos, l'autoconsciència, la motivació, l'entusiasme, l'empatia, etc., que resulten indispensables per a una adaptació social bona i creativa.

Les habilitats per gaudir d'una bona intel•ligència emocional es poden aprendre i sovint es basen en actituds subtils que comporten resultats sorprenents. L'educació emocional intenta potenciar la nostra intel•ligència emocional per tal de facilitar el desenvolupament a la vida amb èxit i felicitat. 

 

Pràctica reflexiva (en equip humà professional)  

La pràctica reflexiva és una metodologia de formació que té com a elements principals de partida les experiències de cada docent en el seu context i la reflexió sobre la pròpia pràctica. Es tracta d’una línia formativa que parteix, per tant, de la persona i no pas del saber teòric i que té en compte l’experiència personal i professional per a l’actualització i la millora de la tasca docent. Aquest model de formació, a més d’aprofundir en el coneixement de la matèria, la didàctica i la pedagogia, pretén també que el professorat sigui capaç d’autoformar-se perquè converteix (o pretén convertir) la reflexió en un hàbit conscient que s’integra en l’activitat de cada dia.


Escola ComunicActiva

L’escola de la societat de masses telecomunicada, és l’escola activa de 1889 (Abbotshome School, UK), de 1913 (els 30 punts de l’Escola Nova de Ferrière) reflexionada i ajustada a una societat de comunicació de masses.

Freinet va fer l’Escola Moderna de les Tècniques (1921 – 1966), feia servir tots els mitjans (maquinari) del seu temps, dissenyant el Programari Pedagògic.

Avui dia es reflexa en les Tècniques d’Informació i Comunicació, és a dir, els sistemes i aparells; els Continguts de Comunicació de Masses, és a dir, la transmissió i la inculcació i en la moda, la novetat, les noves tendències, el consum i el consumisme.


Coresponsabilitat educativa

La coresponsabilitat engloba els agents responsabilitzadors de l’educació dels alumnes. Els més importants i principals són la família i l’escola, després trobem d’una altres però no són primaris. Tot i això, avui dia trobem que els mitjans de comunicació és un altre agent important.

Carta de compromís educatiu

La Llei d’Educació de Catalunya de 2009 estableix la carta de compromís educatius, aquesta implica a les famílies en l’educació dels seus fills.

És un document elaborat pel Departament d’Educació, l’objectiu és incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i aconseguir determinats compromisos per part dels centres a favor d’un entorn de convivència i respecte que faciliti les activitats educatives. S’ha d’elaborar amb la participació del professorat i les famílies i s’haurà d’aprovar al consell escolar.
Els mitjans de comunicació els hi falta realitzar un pacte social per als infants. Tots els ciutadans han de ser capaços i compromesos en l’educació dels infants. La ciutat ha de ser educadora.


Pacte social per la infància

Pacte per la Infància a Catalunya: Adreçat a tota la infància i adolescència de Catalunya, amb una atenció especial a la infància vulnerable i en risc d’exclusió social, s’ha d’orientar, continua dient el document de bases a “impulsar polítiques d’infància integrals que tinguin en compte la perspectiva dels infants, que permetin visualitzar aquest grup social i facilitin espais per a la construcció del seu futur“. El Pacte per la Infància posarà en l’agenda de país les actuacions i polítiques d’infància a Catalunya, per això exigeix el màxim consens social i polític. A partir del Document de bases s’inicia, doncs, un procés participatiu i obert a tots els agents socials, civils, institucionals i polítics, amb sentit crític i voluntat de construir i d’entesa, que ha de donar com a resultat, a finals de 2012, la signatura d’un Pacte per la Infància a Catalunya.

El Document de bases es fonamenta en la Declaració dels drets de l’infant (1959), la Convenció sobre els drets de l’infant (1989), l’Estat d’autonomia (2006), la Llei dels drets i de les oportunitats en la infància i l’adolescència (2010), la Llei d’Educació (2009) i el Pacte nacional per la immigració (2008), per tal de donar resposta, d’una banda, a l’enfocament integral que suposa impulsar polítiques per a tota la infància i adolescència de Catalunya, i de l’altra, a l’enfocament transversal que implica fer-ho des de la perspectiva del treball interdepartamental. El document es desenvolupa en quatre grans eixos: la participació social de la infància, la inclusió social, l’atenció a la infància i els mitjans de comunicació, prioritzant una diagnosi prèvia per establir les necessitats de la infància i l’adolescència i determinar les actuacions pertinents de protecció, prevenció, promoció, participació i atenció per satisfer-les.

La Ciutat educadora

La ciutat educadora és una ciutat amb personalitat pròpia i inserida en el país on s'ubica. Per tant, la seva identitat és interdependent amb la del territori de què forma part. És també una ciutat que no està tancada en ella mateixa sinó que es relaciona amb els seus entorns: amb d'altres nuclis urbans del seu territori i amb ciutats semblants d'altres països, amb l'objectiu d'aprendre i intercanviar, i, per tant, d'enriquir la vida als seus habitants.

La ciutat educadora és un sistema complex en contínua evolució, i pot tenir expressions diverses; però sempre conferirà una prioritat absoluta a la inversió cultural i a la formació permanent de la seva població.
 

La ciutat serà educadora quan reconeixerà, exercirà i desenvoluparà, a més de les funcions tradicionals -econòmica, social, política i de prestació de serveis-, també una funció educadora, en el sentit que assumeix una intencionalitat i una responsabilitat amb l'objectiu de la formació, la promoció i el desenvolupament de tots els seus habitants, començant pels nens i els joves.

Les raons que justifiquen aquesta nova funció s'han de trobar, certament, en motivacions d'ordre social, econòmic i polític, i també, i sobretot, en raons d'ordre cultural i formatiu. Es tracta del gran repte del segle XXI: "invertir" en l'educació, en cada persona, per tal que sigui sempre més capaç d'expressar, afirmar i desenvolupar el seu propi potencial humà fet de singularitat: constructivitat, creativitat i responsabilitat. I fet també de sentit comunitari: capacitat de diàleg, confrontació i solidaritat.

Una ciutat serà educadora si ofereix amb generositat tot el seu potencial, si es deixa prendre per tots els seus habitants i els ensenya a fer-ho.

El treball en xarxa

Neix la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC). Aquesta la formen 860 escoles de Catalunya de la Xarxa d’Escoles Verdes de la Generalitat i de les Xarxes locals d’Educació per a la sostenibilitat dels ajuntaments de cada municipi.
La XESC està formada per les xarxes locals que promouen programes d’educació per a la sostenibilitat adreçats als centres educatius de Catalunya i la Xarxa d’Escoles Verdes de la Generalitat.
D’altre manera també trobem la Xarxa d’Escoles Òmnium, Xarxa d’Escoles Unesco i Xarxa d’Escoles Europees.

Pedagogia com a sistema

Educació ComunicActiva.
Renovació pedagògica, moviment sense director. Ordenació educativa, regulació administrativa. Innovacions educatives, canvis necessaris.