Tema 4

Coneixement científic de l'educació i sistemes pedagògics

Context Històric

En els anys 1930, el creixent descontentament dels alemanys va fer que Adolf Hitler prengués el control del país el 1933 amb un suport de la població sense precedents. Alemanya va deixar de banda la República de Weimar i es va convertir en un Estat totalitari igual que la Itàlia de Benito Mussolini i la URSS de Josef Stalin.

Alemanya es desenvolupa novament, l'economia es rellança amb l'impuls que li dóna la indústria i la inversió de l'Estat en infraestructures.

L'Imperi Japonès es consolidava a Àsia, afectant els interessos d'Europa i EUA, especialment en el Pacífic. Japó crea un «Imperi titella» a la Xina sota el nom de Manchukuo.

Gran Bretanya va mantenir el seu sistema polític pràcticament inalterable, al contrari que França, que no va aconseguir consolidar una organització polític-social forta.

Rússia, que mentre tant s'havia transformat en la URSS, va ser escenari de fams endèmiques, repressió política i la Gran Purga.

El col·lapse de la República i la Guerra Civil Espanyola va dessagnar a Espanya, la va convertir en un Estat totalitari i va servir de preàmbul a la gran guerra que havia d'arribar al continent.

La situació a la resta del món no va sofrir alteracions considerables.

En EE. Units. el president Franklin Delano Roosevelt va liderar la recuperació econòmica del país després de la crisi provocada per la gran depressió de 1929.

Autors 

Édouard Claparède: Ginebra, 1873-1940. Psicòleg i pedagog suís. En les seves teories es van consolidar en estreta relació la pedagogia amb la psicologia infantil, la qual cosa el va portar a organitzar un seminari de Psicologia Educacional el 1906. Sis anys més tard, el 1912, va fundar l'Institut Jean-Jacques Rousseau (Genève), avui Institut de Ciències de l'Educació (Institut des Sciences de l'Éducation) era bàsicament de psicologia. Va donar peu a l’escola activa. La seva pedagogia era experimental, comprovada, no nomes teòrica. Va ser psicòleg del coneixement científic de l’ infant.  Va perfilar la figura del psicopedagog.

La seva obra va contribuir en gran manera a convertir Ginebra al centre de la pedagogia moderna europea. La seva principal preocupació pedagògica va ser la d'aconseguir una escola activa, en la qual prevalgués la necessitat i l'interès del nen, aconseguint la creació d'un col·legi a la mida de l'alumne. Per això va prendre les idees i conceptes de la psicologia per  aplicar-les a la pedagogia, així, va proposar que els mestres aprenguessin a observar als seus alumnes i treballaran i investiguessin a partir d'aquestes observacions.

Entre les seves obres més destacades cal assenyalar Psicologia del nen i pedagogia experimental (Psychologie de l'enfant et pédagogie expérimentale, 1909) i L'educació funcional (L'Éducation fonctionnelle, 1931). 

En l’obra de l’educació funcional cal destacar les idees:

• Diferenciació de cada nen.
• Conèixer a l’ infant (com va dir Rousseau).
• L’ infància és un conjunt de possibilitats que no es deu frenar (Decroly).
• Teoria del joc.
• Eix de l’educació en l’acció, no en l’instrucció.
• Necessitat de l’esser humà: investigar i treballar.

El seu estudi del desenvolupament de la intel·ligència infantil va trobar continuïtat en l'obra de Jean Piaget.

Henri Wallon: París el 1879 – Paris 1962. Filòsof, metge, escriptor, polític i director École Hauts Études. Es va graduar en Filosofia el 1902, va acabar medicina el 1908 i es va doctorar en lletres el 1925. Va estar inicialment en les files socialistes i pertànyer posteriorment al Partit Comunista Francès. Els primers treballs de Wallon s'orienten cap a la psicopatologia, per centrar-se posteriorment en la psicologia infantil i l'orientació. Les seves obres més importants són De l'acte a la pensée, 1942 i Les origines de la pensée chez l'enfant, 1945. A més, deia que el pla d’estudis s’havia de suavitzar deixant a l’alumne que escolli una assignatura.

Wallon des d'una postura antidualista, planteja que en la consciència resideix l'origen del progrés intel·lectual, però aquesta no es presenta en el moment del naixement sinó que és una qualitat que es construeix socialment, per mitjà del que denomina la simbiosi afectiva. La consciència es construeix socialment, és intel·ligència criada en l'afectivitat. En conseqüència l'objecte de la Psicologia és la explicació de la formació i desenvolupament de la consciència. Hi ha quatre factors per explicar l'evolució psicològica del nen:

1. L'emoció.
2. L'altre.
3. El medi (físic, químic, biològic i social). 
4. El moviment (acció i activitat).

Un concepte actual que podem trobar implícit en Wallon és el d'intersubjectivitat. Wallon defensa un concepte unitari de l'individu, indicant que en el desenvolupament humà es produeix una transició des del biològic o natural, al social o cultural. Pensa que no es posible la separació entre lo biologic i lo social, l’organic i el psiquic. L’home és un ser biopsicosocial. S'ha d'estudiar amb visió integral, no fragmentada. Wallon coincideix amb Vygotsky en afirmar que el nen és un ésser social des que neix i que en la interacció amb els altres va a residir la clau de seu desenvolupament. Per Wallon, la individuació es produeix gràcies al paper que exerceix l'emoció en el nen. El nadó estableix una simbiosi afectiva amb els seus cuidadors que li possibilita el desenvolupament. Wallon proposa dos lleis:

• La llei de la alternança funcional: És la llei principal que regula el desenvolupament psicològic del nen. Planteja que les activitats del nen, unes vegades es dirigeixen a la construcció del seu individualitat i altres a l'establiment de relacions amb els altres; alternant l'orientació progressivament en cada estadi. 
• La llei de preponderància i integració: Consisteix que no existeix ni ruptura, ni continuïtat funcional en la transició d'un estadi a un altre. D'aquesta manera, les funcions antigues no desapareixen sinó que s'integren amb les noves.

Segons Wallon el desenvolupament es dona en fases o etapes de maduració:

1. D'impulsivitat motriu i emocional (0 - 1 anys). Funció dominant: L'emoció permet construir una simbiosi afectiva amb l'entorn. Orientació: Cap a dins, dirigida a la construcció de l'individu, es donen moviments que agraden al nen, ex: ficar-se el dit a la boca. Apareixen els primers intercambis amb els adults: la mirada.
2. Sensorio-motriu i emocional (de 2 - 3 anys). Funció dominant: L'activitat sensorio-motriu presenta dos objectius bàsics. El primer és la manipulació d'objectes i el segon la imitació. Orientació: Cap a l'exterior: orientada a les relacions amb els altres i els objectes.
3. Del personalisme (3 - 6 anys).Funció dominant: Presa de consciencia i afirmació de la personalitat en la construcció del jo. Orientació: Cap a dins: necessitat de afirmació.
4. Del pensament categorial o personalisme polivalent ( 6, 7 – 11, 12 anys). Funció dominant: La conquesta i el coneixement del món exterior. Orientació: Cap a l'exterior: especial interès per els objectes. Subperíodes:
   (6 - 9) Pensament sincrètic: global i imprecís, barreja allò objectiu amb el subjectiu.
   ( a partir de 9a) Pensament categorial: comença a agrupar categories pel seu ús, característiques o altres atributs. Adolescència, en positiu: afectivitat, intel·ligència i valors.

Lev Semianovitx Vigotski: 17 de novembre de 1896 Orsha, Rússia - 11 juny de 1934 a Moscou, Unió Soviètica. Jurista, professor de literatura i psicologia, psicòleg científic, un els més destacats teòrics de la psicologia del desenvolupament. Precursor de la neuropsicologia i constructor de la psicologia científica amb la finalitat de la construcció de la nova societat. Ensenya gramàtica russa i literatura a l'Escola del Treball per als obrers; ensenya psicologia i lògica en l'Institut Pedagògic; Estètica i Història de l'Art en el Conservatori, dirigeix ​​la secció teatral d'un periòdic i funda una revista literària. En 1919 contreu tuberculosi i en 1920 és internat en un sanatori. A l'Institut Pedagògic crea un laboratori de psicologia per estudiar als nens dels jardins infantils que presenten retards en els seus aprenentatges. D'aquí obté material fonamental per al seu llibre "Psicologia Pedagògica" que apareix en 1926. Posteriorment, Vygotski va treballar a l'Institut de Psicologia de Moscou. Ells buscaven reformular la teoria psicològica prenent com a base la mirada marxista, inventant estratègies pedagògiques que permetessin lluitar en contra de l'analfabetisme i de els defectes, condició atribuïda, en aquesta època, a aquells nens considerats com "anormals" o "difícils", dins de la qual s'incloïen situacions com ser esquerrà o retardat mental. El 1925, Vygotski crea un laboratori de psicologia per a la infància anormal, transformat, després, a l'Institut de Defectologia Experimental de la Comissaria del Poble per a l'Educació, el mateix que ell tindrà la missió de presidir. A la primavera de 1934, és hospitalitzat i des del seu llit dicta l'últim capítol de Pensament i llenguatge, publicat poc després de la seva mort. La seva bibliografia contempla 180 títols, dels quals 80 no són publicats.

Idees fonamentals de la seva obra:

• El desenvolupament dels humans únicament pot ser explicat en termes d'interacció social. El desenvolupament consisteix en la interiorització d'instruments culturals (com el llenguatge) que inicialment no ens pertanyen, sinó que pertanyen al grup humà en el qual naixem (tot l’aprenentatge humà està mediat pel llenguatge: els pares han de parlar amb el nadó i interaccionar amb ell). Aquests humans ens transmeten aquests productes culturals a través de la interacció social (El desenvolupament humà és possible per interacció social). 
• La consciència individual es construeix amb la construcció social.
• El llenguatge és un mediador entre la consciencia i la ment, no és només per comunicar, també permet retenir moltes coses.
• Intercanvis socials donats a través dels símbols i signes. Símbols: conservar un punt d’espontaneïtat, llibertat i imprecisió. Signes: esta codificat, hi ha un catàleg determinat, tothom fa el mateix. Ex: semàfor. Amb signes quedem limitats; cadascú ho representa diferent.
• Llei: doble processos interpsicològics i intrapsicologics. Entre dos processos inter i intra hi ha una reflexió de nosaltres mateixos, és a dir, en el desenvolupament cultural del nen, tota funció apareix dues vegades: a nivell social, i més tard, a nivell individual. Primer (entre) persones (ínterpsicológica) i, després, en el (interior) del nen (intrapsicológica). Els processos d'interiorització són creadors de la personalitat, de la consciència individual i social.
• Constructivisme: es construeix el coneixement de baix cap a dalt. Hi ha uns coneixements previs que s’han de tenir per poder assolir uns de nous sòlidament i es va construint poc a poc.
• Zona de desenvolupament pròximà: procés de desenvolupament per poder arribar a realitzar una activitat sol. 

Les seves idees tenen un rol important en la reflexió teòrica en psicologia i en pedagogia. Malgrat això, les mateixes van ser víctimes de la censura des de 1936, ja que els seus textos van ser considerats per les autoritats estalinistes com antimarxistas i antiproletarias. També va recaure la censura sobre els textos que tractaven de pedologia (ciència del nen i del seu desenvolupament).

Les seves obres més important són Origen i desenvolupament de les funcions mentals superiors i Pensament i llenguatge (1934).

Jean Piaget: Suïssa, 9 d'agost de 1896 - Ginebra, 16 de setembre de 1980. Fou un psicòleg experimental, filòsof i biòleg suís interessat en l'epistemologia genètica i famós per les seves aportacions en el camp de la psicologia evolutiva, els seus estudis sobre la infància i la seva teoria del desenvolupament cognitiu. Va seguir a Claparet i el va substituir com a director Institut Jean-Jacques Rousseau. Va publicar diversos estudis sobre psicologia infantil, basant-se fonamentalment en la detallada observació del creixement dels seus fills.

Piaget es refereix al desenvolupament  com la evolució de la intel·ligència, aquesta és un procés actiu d’adaptació al medi diferent a cada etapa.

Per Piaget hi ha una diferencia entre l’aprenentatge i el desenvolupament. L’aprenentatge consisteix en la adquisició de coneixements determinats i el desenvolupament en l’adquisició d’estructures mentals noves. El aprenentatge està en funció del desenvolupament ja que l’estructura mental possibilita el accés al coneixement. Els principis en els que basa la seva teoria són:

• El constructivisme: procés pel qual el nen desenvolupa la seva pròpia intel·ligència a partir de les seves pròpies accions
• L’activitat: aquesta porta al nen al desenvolupament intel·lectual, són aspectes tan físics i de manipulació com mentals (anomenats operacions)
• L’equilibració: el nen té un repertori de conductes que li permeten resoldre les seves necessitats, per tant hi ha un equilibri, però quan el nen es situa davant una situació diferent i no té el repertori suficient, sorgeix el conflicte, creant un desequilibri i havent de construir una nova resposta per adaptar-se al a situació.

En aquest procés d’adaptació intervenen dos components que es donen simultàniament i complementàriament: l’assimilació: incorporació de la nova informació que prové del medi i l’acomodació: modificació o canvis que operen en l’organisme per a que pugui ser assimilada l’ informació. L’equilibri entre aquests dos components fa possible el desenvolupament del nen. Aquest proces es fa per immersió natural.

El progrés de d’intel·ligència és un progrés d’adaptació. Va introduir l'epistemologia genètica (treballant al Centre International d'Épistémologie Génétique), la qual deia que coneixement té una base genètica, és a dir, tant si és un nen de Catalunya, xinès, etc, estan predisposats al coneixement, independentment de la cultura que es trobi. Hi ha uns passos que són iguals però depenent de l’estimulació donada a cada cultura es desenvolupa més ràpid o més lent.

Per Piaget, els principis de la lògica comencen a desenvolupar-se abans que el llenguatge (lògica de l'acció prèvia al llenguatge) i es generen a través de les accions sensorials i motrius del nadó en interacció amb el medi. Piaget va establir una sèrie d'estadis successius en el desenvolupament de la intel·ligència centrant-se en la cognició:

1. Període sensoriomotriu: des de el naixement fins als 2 anys. Hi ha una indiferenciació entre el jo i el no jo. Hi han diferents estadis:

• Relacions circulars primàries: del primer al quart mes. Consisteix en repetir accions de forma casual que li resulten agradables. Ex: ficar-se el dit a la boca. Centrades en el seu propi cos. 
•  Relacions secundàries: del quart mes al vuitè. Consisteix en repetir accions centrades sobre els objectes. Conducta semi-intencionada.
• Relacions terciàries: dels 12 mesos als 18 mesos. Introdueix variacions a les conductes repetitives i observa els efectes que tenen els canvis (experimentació).

2. Període preoperatori: des de 2 anys fins als 7 anys. Apareix el pensament representatiu, sorgint la funció simbòlica representada al joc simbòlic. A més, apareix el llenguatge.

3. Període d’operacions concretes: dels 7 anys als 12 anys.  El nen a partir de l’observació, comença a relacionar accions i ordenar-les i estableix relacions de causalitat. 

4. Període d’operacions formals: dels 12 als 16 anys. El nen es capaç de fer generalitzacions i conceptualitzar. Amb un pensament més abstracte pot arribar al desenvolupament.

Les seves obres més importants són: 

• La représentation du monde chez l'enfant, 1921
• Le jugement moral chez l'enfant, 1934
• Introduction à l'épistémologie génétique, 1950
• Psychologie et pédagogie, 1069

Personalment, considero que Piaget va fer les millors aportacions pedagògiques. La seva teoria m’ha sorprès molt per les grans teories que va fer i sobretot m’ha interessat el joc simbòlic, utilitzat en totes les escoles actuals, ja que a través del joc el nen pot explorar i conèixer millor la adaptació de la realitat. A més, la persona que observa al nen es pot adonar de les necessitats, desitjos o temors que té el nen ja que fa una representació de les coses que ha vist i/o viscut.

Eduard Spranger: Grosslichterfelde, 1882-Tübingen, 1963. Filòsof, pedagog i psicòleg alemany després del desastre de la guerra de 1914-1918. Va ser professor a Leipzig, Berlín i Tubinga. El seu pensament constitueix una síntesi de la filosofia clàssica, de l'idealisme i dels aportacions de Dilthey. A més d’obres sobre Humboldt (1909) i sobre Goethe (1933), és autor, entre altres títols, de Formes de vida (1914), Cultura i educació: teòrica i temàtica (Kultur und Erziehung. Gesammelte pädagogische Aufsätze, 1919).

La seva concepció era d’una antropologia partida en 3: cos, ànima (psique) i l’esperit. L’anima la compartim amb els que estimem, l’esperit no es sap que es, es independent.

Deia que la dimensió espiritual de la naturalesa humana era incorporar les coses antigues i abarcar l’actualitat. Creia que hi havia d’haver relació entre escola i cultura i que la pedagogia havia de ser humanística. A més, s’havia d’estudiar ciències de la natura, on s’explicarien els fenòmens i ciències de l’esperit on es comprendrien les vivències. Hi havia d’haver una pedagogia de la cultura i aquesta educació a través de la cultura aconseguiria la identificació de la realitat natural i cultural: cosmovisió.

Va crear la Teoria de la personalitat (1914): Eduard Spranger va fer una classificació dels tipus de personalitat humans orientat des del punt de vista dels seus valors i interessos.
Spranger va deduir sis tipus:

• Teòric: és l'home en contínua recerca de la veritat. La troba a través del coneixement. Predominen en ell els valors intel·lectuals i centra la seva recerca a través de la investigació, l'estudi i de l’experimentació sobre sòlides bases objectives. El seu més preuat bé és la ciència.
• Estètic: cercador de la bellesa, centra el seu món en l'observació de l'harmonia i de les formes des d'una visió subjectiva del món. La experimentació del seu bé, l'art, ve donada a través dels sentits
• Religiós: el valor és l'espiritualitat i la meta és Déu. Enfoca el món de l'humà al voltant del diví. Vida contemplativa, oració, tot el circumdant és bell i valuós ja que és obra de la mà de Déu.
• Política: la seva orientació bàsica és la recerca del domini i del poder. Persones competitives, dominadores, que busquen destacar i el reconeixement social.
• Social: és l'home oblidat de si que centra la seva vida en els altres. Altruisme, donació, generositat. El seu fonament és la dignitat humana i la seva meta és l'amor al proïsme.
•  Utilitari/Econòmic: el seu fi és lucrar-se i el seu déu són els diners. Estimen les coses i les persones en la mesura de la seva utilitat per a fins econòmics, no només per satisfer es seves pròpies necessitats sinó també per a necessitats socials que comportin una reconeixement i un èxit.

A Catalunya arriba el seu pensament a través de: Joaquim Xirau Roura-Parella que va seguir cursos de Spranger a Berlin.

Rudolf Steiner: 27 de febrer de 1861 a Kraljevic, Eslovènia. És passa la seva infància en diversos llocs d'Àustria. Cursa estudis a l'Escola Tècnica de Wiener-Neustadt fins graduar-se en 1879. Ingressa a l'Escola Superior Tècnica de Viena, on estudia Matemàtiques i Ciències Naturals, al mateix temps que Literatura, Filosofia i Història. Apareix el primer volum dels treballs científics de Goethe de Steiner.  Al 1888 és cridat a col·laborar en la publicació de la Gran Edició Sofia de l'obra completa de Goethe. Al seu torn publica la seva pròpia obra Línies bàsiques d'una Teoria del Coneixement implícita en la concepció goetheana del món amb especial referència a Schiller. Un cop doctorat en Filosofia a la Universitat de Rostock publica Friedrich Nietzsche. Fa de professors a l'escola per a treballadors que va fundar Wilhelm Liebknecht a Berlin. Entre el 1902-1912 edifica la Antroposofia. Al 1902 publica el Cristianisme com a fet místic i els misteris de l'antiguitat i al 1904 publica la teosofia. Al 1911 publica la direcció espiritual de l'home i la humanitat. Comença a desenvolupar un nou art del moviment anomenat eurítmia: art del moviment que fa visible en l'espai i a través del moviment corporal allò que a l'interior de l'ésser humà transcorre per mitjà de la paraula i de la música. Primer curs de eurítmia en Bottmingen, Suïssa, a la tardor. Durant els anys següents, desenvolupa la eurítmia com art escènic juntament amb Marie von Sivers. Va fundar a Stuttgart l'Escola Waldorf que dirigirà fins a la seva mort. Les Escoles Waldorf estaven basades en la pedagogia Waldorf  fetes a traves de les investigacions de Steiner. D'acord amb la filosofia de Steiner, l'ésser humà és una individualitat d'esperit, ànima, i cos, les capacitats es despleguen en tres etapes de desenvolupament cap a la maduresa de l'adult: primera infància, infantesa, i adolescència. Li van demanar que construís un edifici de cultura, el Goetheanum, que es va desenvolupar com un centre cultural d'ampli espectre. En la Nit de cap d'any de 1922/1923, l'edifici va ser incendiat premeditadament i només es va salvar una escultura al·legòrica de gran grandària que representa les forces espirituals actives al món i en l'ésser humà. Steiner va començar immediatament a treballar en el disseny d'un segon Goetheanum (fet de ciment en comptes de fusta), que va ser completat en 1928, tres anys després de la seva mort.

Busca una pedagogia pacifista, passa de la teosofia (moviment filosòfic-religiós-científic de la cosmologia esotèrica, que va donar origen al teosofisme el qual estableix tenir una inspiració especial del diví per mitjà del desenvolupament espiritual) a la antroposofia que era una educació estètica, basada en la creació artística. Steiner va proposar una forma d'individualisme ètic, al que després va afegir un component més explícitament espiritual.

Steiner creia que a través de disciplines ètiques i entrenament meditatiu lliurement escollits, qualsevol podia desenvolupar la capacitat d'experimentar el món espiritual, incloent la naturalesa superior d'un mateix i d'uns altres. Steiner creia que tals disciplina i entrenament ajudarien a una persona a convertir-se en un individu lliure, moral i creatiu (lliure en el sentit de ser capaç d'accions motivades només per amor). Per això, proposava una educació en la qual es fessin relats mítics, simbòlics, màgics, sense cap pressa per als aprenentatges (les classes principals duraven dues hores només). Havia una contemplació de la natura, hi havia molts jocs motrius en aquesta, com tallers, art, horts, etc. Es feien també rituals interioritzadors, calmosos. Defugien de la música enregistrada i dels ordinadors.

Georg Kerschensteiner: 29 de juliol de 1854, Munic - 15 gener 1932. Va ser un pedagog alemany. Deixa sentir la seva influència en la primera meitat del segle XX, orientant les seves inquietuds pedagògiques a la formació professional. Professor de matemàtiques i física en centres d'ensenyament mitjà. Doctor en ciències de la Universitat de Munic i professor honorari de pedagogia després de la seva jubilació. La seva proposta educativa es preocupa per la formació de ciutadans útils a la societat. Fundador de l'Escola del Treball, una escola per a adolescents i joves aprenents, el seu projecte pedagògic proposa l'aprenentatge a través de l'experiència que s'aconsegueix en una tasca específica professional, mètode que destaca en la seva obra Escola del Treball (Begriff der Arbeitsschule, 1912). Entre altres obres, és autor de Teoria de la formació (Theorie der Bildung, 1926). Se li coneix també com a organitzador de l'Escola Activa. La Formació Professional ha seguit tenint una gran importància a Deutschland. Al 1914 La Mancomunitat de Catalunya crea una Escola del Treball, en la qual el Dr. Mira i López va introduir l'orientació professional a 1919.

Kerschensteiner, proposa una educació espiritual i amb sentit. Entén l'individu, com a ésser que organitza i elabora els seus propis esquemes mentals del que considera béns culturals i valors. De la mateixa manera, mostra aquests esquemes com una cosa que ha de ser experimentat més que conegut.
Les característiques de l'Educació Social, proposada per Kerschensteiner, mostren inclinació per la varietat i profunditat del personal i la necessitat, aprovació i vinculació dels valors ja adquirits amb els nous. Igual que altres, Kerschensteiner, dóna suport a la idea de la connexió entre escola i comunitat. Per a ell, l'escola ha de formar individus competents per al treball en pro de millores a la societat. Igualment, planteja l'educació com una meta que ha de tenir qualsevol tipus de societat.
El seu interès pel camp de l'Educació Cívica, afirma, que el ciutadà ha de formar-se en una activitat que després pugui posar a disposició de la societat. Així mateix, considera el treball com la font que integra l'home a la comunitat i ho ensenya a superar l'individualisme.
Concep l’educador social com un individu que ambiciona una relació estreta amb els seus semblants en la que pugui ajudar-los a superar obstacles i desenvolupar independencia a nivell personal i col·lectiu. L’educador social és algú que pot transmetre emocions i caràcter simultàniament.

Anton Semiónovich Makarenko: Bilopol, 1888 - Moscou, 1939. Pedagog rus i professor al centre per a delinqüent juvenils, orfes. Nascut en el si d'una família humil, amb enormes sacrificis per part de la seva família va poder estudiar pedagogia, estudis que va completar el 1917 amb l'obtenció del diploma de l'Institut Pedagògic, amb la màxima puntuació. El període 1905-1917 va ser decisiu per a la seva formació com a futur mestre i com renovador dels vells sistemes educatius. L'autor es va sentir cada vegada més proper al moviment revolucionari obrer i es va submergir en la lectura de la literatura democràtica: Txèkhov, Turgenev, Korolenko, Lermontov, Pushkin, Gogol i sobretot, Gorki, la seva guia i mestre, a qui va conèixer personalment el 1928 i amb el qual va mantenir una profunda amistat. Va finalitzar els seus estudis el 1919, i va ser nomenat director d'una escola a la ciutat de Poltava. Es va dedicar especialment a la reeducació de nens i joves inadaptats. Makarenko va presenciar una pallissa, en un context d'acceptació dels joves interns, la qual li va provocar un gran impacte emocional que van canviar radicalment el seu comportament. Va veure que cap dels mètode utilitzats pels seus contemporanis semblaven efectius, de manera que  va pensar que ell mateix havia de crear nous mètodes d'educació. El seu principi fonamental va ser que l'educació és un procés que es produeix amb esforç i disciplina, havia d’haver una gestió del dia dia pels propis joves, i l'objectiu és l'exercici d'una socialització eficaç i productiva. El treball col·lectiu és el mitjà més idoni per aconseguir-ho, només una societat que imposa tasques importants i exigeix ​​esforços en la seva realització, pot desenvolupar les potencialitats dels seus nens i joves. No hi ha adolescents dolents o extraviats, simplement no han tingut un bon condicionament social, afirma. Proporcionar aquest bon condicionament és la tasca de l'educador, que no es realitza amb receptes psicològiques, sinó introduint una experiència social veritable. Va aplicar aquests principis en la Granja Gorki, creada al 1921 despres del triomf de la revolució rusa, que era un internat per adolescents extraviats, orfes de la guerra civil i petits rodamóns. D'aquesta experiència parla en la seva obra Poema pedagògic, 1926. La seva segona obra, Banderes a les torres, 1932, tracta de l'experiència de la Comuna Zerginski, la segona colònia que va dirigir.

Célestin Freinet: Provença, 1896-1966. Va néixer en una família camperola. De petit va treballar de pastor, el que li va posar en contacte amb la natura, una de les claus de les seves inquietuds professionals. Va estudiar a Niça, entre 1913 i 1919, a l'escola normal per a mestres. Va ser mobilitzat per a la I Guerra Mundial, el 1915, amb 19 anys, i ferit de gravetat en un pulmó en 1916. Va rebre la Creu de Guerra i la Legió d'Honor i va passar quatre anys de convalescència, d'hospital en hospital. Li ofereixen ser pensionista de la guerra però ell no va voler, volia ser professor. Va inventar un sistema diferent, ja que tenia poca capacitat i no podia cridar, es feien poques classes col·lectives, sortien al carrer a observar, al camp, etc, Volia educar per la pau, pensa que l’educació ha de salvar a la humanitat dels conflictes. En la seva convalescència va llegir als teòrics del materialisme històric, Marx, Engels i Lenin, que van inspirar el seu pensament. El 1920, va aconseguir plaça de mestre on va iniciar la seva activitat pedagògica, basada en part en el moviment de l'escola Nova, a la qual va aportar noves característiques com a mestre de l'escola primària. L'heterogeneïtat dels seus alumnes li va fer provar amb noves formes d'atendre tots els alumnes individualment. Va ser allà on es va dedicar a la lectura d'altres pedagogs, així com a Montaigne, Rousseau, Pestalozzi i Ferrière, amb la seva pràctica de l'escola activa, que van orientar el seu pensament i el van ajudar a percebre les deficiències de l'ensenyament tradicional, la primacia del memorisme i de l'ensenyament verbal i l'allunyament de l'entorn real dels alumnes. Va observar que no és fàcil educar si no es parteix de l'interès dels alumnes, i practicar amb els seus alumnes un ensenyament que partia dels seus propis interessos. D'aquí van néixer el text lliure, i la impremta escolar. La seva percepció que no és suficient, per canviar l'educació, amb canviar les tècniques, sinó que cal canviar radicalment el sistema educatiu, el va portar a iniciar un moviment d'àmbit nacional, que proposava la creació d'una nova escola popular proletària, amb atenció primordial a les classes menys afavorides. El 1926, va contreure matrimoni amb Elise: Pelvoux, 1898-1983. Era filla de mestres i va destacar com a pintora. Era una jove mestra, companya i col·laboradora durant tota la seva vida, que va continuar els seus treballs i va publicar infinitat de les seves experiències. El matrimoni Freinet es dedica a temps complet a la Cooperativa d'Ensenyament Laic, en la qual publiquen infinitat de documents pedagògics. El 1932 van abandonar l'ensenyament públic i van crear al poble natal de Celestin una cooperativa de treballadors per electrificar la població. Més tard, entre 1934 i 1935, van aconseguir el suport dels comunistes i la premsa d'esquerres per construir una escola lliure experimental en les proximitats de Venç per a alumnes d'escassos recursos. Ells mateixos amb l’ajuda de joves de la zona, van construir els edificis, de forma senzilla, amb aules grans, arbres i una piscina. L'escola és en la seva majoria per a interns, de manera que els nens treballen, mengen i dormen a l'escola. S'utilitzen dibuixos i tapissos que ells mateixos realitzen per cobrir les parets i molt sovint, treballen a l'aire lliure, cuiden l'hort i dels animals domèstics.

Per al matrimoni Freinet, l'escola és el lloc on els alumnes han d'unir pensament i acció. Per això procuren el treball dels alumnes a l'aula, la cura de l'horta i dels animals i els col·loca en situació de comunicació a través dels mitjans de què disposa. El seu objectiu és que el nen pensi fent i faci pensant.
Per a ells l'escola ha de ser pública popular; per a tots, lliure, democràtica i participativa, anticapitalista, sense imposicions externes i renovadora de les estructures. Freinet va ser creador de la impremta i del diari escolar, i del gramòfon, el disc, la ràdio i el projector de cinema com a mitjans d'aprenentatge i com a suport en el procés de comunicació. Elise acompanyar sempre al seu marit i va ser qui, principalment, va mantenir les bases de l'escola cooperativa. Era una escola moderna, introduïa tècniques i propostes pedagògiques observant els mitjans i usos culturals:

• Text lliure: a França es cuida molt l’expressió escrita, era molt rígid per tal de que puguin parlar bé. Consistia en que els nens realitzessin un text a partir de les seves pròpies idees, sense tema i sense temps prefixat. El nen era capaç de produir textos vàlids, la qual cosa consagra en ell l'actitud per pensar i expressar-se. Es realitza en tres fases: l’escriptura del text, activitat creativa i individual, una lectura davant tot el grup, per treballar l'entonació, la modulació de la veu i un omentari de text de forma col·lectiva. Es complementava amb la impressió i difusió dels textos mitjançant el diari escolar i la correspondència escolar.
•  Mètodes naturals:  s’ha d’aprendre de manera natural, el nen escoltant la gent del seu voltant parlant, mentalitza les paraules, sap fer l’entonació finalment sap parlar, volien que això es fes també en l’escriptura. Veure la paraula sencera i amb aquesta aprendria finalment les lletres. Les frases que el nen deia la professora ho escrivia, el nen s’enrecordaria del que deia, poc a poc se li deia que còpies aquella mateixa frase fins que finalment el nen memoritzaria aquestes paraules, entendria els paques i veuria que dins de cada un hi ha unes lletres.
• Llibre de la vida: els nens explicaven les seves vides i el que succeïa a l'aula.
• Impremta escolar: consistia a emprar a l'aula un equip d'impremta per produir textos lliures, correspondència interescolar, dibuixos, càlculs i fitxers. La impremta permet la impressió del text, ho fa permanent a l'aula i en el temps, es pot treballar sobre ell, en lectura col · lectiva, i permet al nen difondre el que ha escrit, cosa que, al seu torn, desmitifica la lletra impresa. Per Freinet, tot és útil per expressar-se, fer i comunicar-sempre de forma espontània i democràtica. Els alumnes es apassionaven per la composició i la impressió, i procuraven fer-ho de la millor manera possible, evitant els errors, per al que necessitaven saber ortografia i gramàtica.
• Introducció a l’escola de la radio, l’electròfon, la fotografia i el cinema: feia que els nens fessin fotos amb una càmera senzilla, pròpia seva, feien fotografies per revelar el seu treball, feien grups i en cada grup podien fer 3 fotos.
• Maquines d’instrucció: ordenaven operacions i problemes de més complicat a menys, en paper, amb solució i resposta.
• Pla de treball setmanal: es feien col·lectivament, a partir de les necessitats del grup, tenint en compte la planificació general del curs.
• Correspondència escolar:  s’enviaven a través de correu materials entre diferents escoles, amb tot el material treballat a classe  i les fotografies fetes, enviaven manuscrits o impresos a una altre escola de més lluny i aquesta a ells. Anys desprès, gràcies a això s’inventaria el correu electrònic.
• Els mètodes naturals: Freinet va començar a sortir amb els seus alumnes ia realitzar les anomenades “classes-passeig”, per observar el medi natural, l'escolta de la natura, que portaran després l'expressió oral, comentant els fets, als escrits lliures i la correspondència entre les escoles. Per Freinet la vida està fora de l'aula, en l'entorn, que cal transformar.
•  Biblioteca de treball: classificaven el material per a la utilitat dels alumnes, que l'organitzaven i tenien cura, i que accedien a ell lliurement.
• Fitxes de treball individual: s'utilitzen fitxers autocorrectors, una mena de fulls en què els alumnes anotaven els nivells assolits i les dificultats.
•  Assemblees de classe: per discutir (seguint model de Decroly i Dewey).

Va anticipar les formes organitzatives de treball diversificat a l’aula que trencaven amb l’escolàstica i la uniformitat industrial.