Tema 3

Sistema escolar i pedagogía a España i a Catalunya

La Institución Libre de Enseñanza

La sesión de apertura de las Cortes fue trascendental en la sustitución del Antiguo Régimen por un sistema liberal. El primer decreto aprobado por las Cortes a propuesta de Diego Muñoz Torrero reconocía a las Cortes como soberanas y depositarias de la soberanía nacional. A la vez reconocían como rey a Fernando VII declarando nulas las renuncias de Bayona. Propugnaron la división de poderes, reservándose el poder legislativo, dejando el ejecutivo para la Regencia y reconociendo la existencia de un poder judicial.

En 1812  los liberales españoles dedicaron un título exclusivo al tema en la Constitución que se redactó y aprobó en Cádiz  que recogía el legado de la Ilustración en relación al papel del Estado en la difusión y control de la educación. La Constitución de Cádiz incorporó la idea de la educación como un entramado en cuya organización, financiación y control debía intervenir el Estado, aunque producto de la urgencia de la reforma política que impidió darle un tratamiento de mayor profundidad, incorporó principios fundamentales de extraordinaria influencia posterior.

El origen del Informe Quintana lo hallamos en marzo de 1813 cuando los diputados liberales, convencidos de la necesidad de ampliar los principios constitucionales en materia educativa, remitieron una circular a las universidades para que informaran sobre los problemas existentes. Paralelamente, se crea una Junta de Instrucción Pública para la realización de un informe sobre la reforma general de la educación.

La petición a las universidades no obtuvo respuesta, pero la Junta cumplió con su cometido. El informe fue redactado por el poeta ilustrado y liberal, Manuel José Quintana.

Los principios básicos que informan dicho informe definen la educación como un instrumento de reforma social, y el medio idóneo para la evolución y el progreso de la sociedad, siguiendo a Condorcet. El contenido esencial era el siguiente:

• Igualdad de todos los ciudadanos ante las luces.
• Universalidad de la educación, como consecuencia de la igualdad. Instrucción tan igual y completa como las circunstancias lo permitan.
• Uniformidad, o el uso de unos mismos libros de texto y de iguales métodos de enseñanza.
• El carácter público y gratuito, especialmente en la primera enseñanza.
• Libertad de elección de centro docente.

Evidentemente, todos los principios básicos anteriormente descritos iban dirigidos a la mejora de la enseñanza oficial de la población masculina. El informe distinguía claramente entre la instrucción a la que tienen derecho todos los niños -que ha de ser universal, completa, gratuita y libre- de la educación que recibirían las niñas, la cual era discrecional, privada, doméstica y destinada no a producir ciudadanos libres e independientes, sino esposas y madres.

El informe, una vez entregado al gobierno, fue remitido a las Cortes para su discusión y debate en septiembre de 1813. Pero recién iniciada la segunda legislatura en febrero de 1814, y estando incluido en los dictámenes de carácter prioritario, el regreso de Fernando VII impidió que el proyecto fuera susceptible de discusión parlamentaria.

En 1857, fue diseñada e impulsada por Claudio Moyano, el entonces ministro de Fomento la primera ley reguladora del sistema educativo español. Moyano optaría por la fórmula de una ley de bases que incorporará los principios según gobiernos conservadores i progresistas. Dicha fórmula evitó un interminable debate para su aprobación, ya que se trataba de una materia que suscitaba importantes discrepancias entre las fuerzas políticas y sociales del país. Los rasgos principales de la ley, en la que básicamente se trataban cuestiones relativas a la enseñanza primaria, fueron los siguientes:  

• La escuela primaria y secundaria podía ser pública o privada, mientras que la enseñanza universitaria se transformaba en monopolio del Estado.
• Las escuelas primarias podían ser elementales y superiores, completas o incompletas, dependiendo de la cantidad de materias que se impartieran.
• Establecía la obligatoriedad de la instrucción primaria para todos los niños/as de entre 6 y 9 años, dejando en la responsabilidad paterna tanto el cumplimiento de este principio, como la elección entre pública y privada.
• La instrucción primaria sería gratuita únicamente para aquellos niños cuyas familias fueran consideradas carentes de medios para pagar los gastos escolares, siendo responsabilidad del párroco local el determinar qué familias entraban dentro de esta categoría.
• Se establecía el derecho de la Iglesia católica a inspeccionar las escuelas tanto públicas como privadas en relación a los temas de enseñanza de la doctrina católica y principios morales.

Con la llegada de Cánovas al poder, creo un proyecto en el cual pretendía que la monarquía fuese la base y los partidos un instrumento a su servicio, estos dos partidos, liberal y conservador, tenían una alternancia en el poder. Creo también la Constitución monárquica de 1876. Los aspectos más importantes eran que la soberanía se compartía entre rey y cortes, el derecho al sufragio se dejaba pendiente a leyes posteriores y se declaraba el Estado confesional con libertad religiosa en privado.

En 1876, fue fundada la Institución Libre de Enseñanza (ILE) por un grupo de catedráticos (entre los que se encontraban Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate y Nicolás Salmerón), separados de la Universidad por defender la libertad de cátedra y negarse a ajustar sus enseñanzas a los dogmas oficiales en materia religiosa, política o moral ya que creen que la universidad sólo sirve para adoctrinar a las personas y por tanto quieren crear un nuevo sistema basado en el pensamiento, la cultura y la ciencia. Defienden que a la universidad sólo se debe ir a pensar, a discutir y a razonar. Esto los obligó a proseguir su tarea educadora al margen de los centros universitarios del Estado, mediante la creación de un establecimiento educativo privado, cuyas primeras experiencias se orientaron hacia la enseñanza universitaria y, después, a la educación primaria y secundaria.

Desde 1876 hasta la guerra civil de 1936, la ILE se convirtió en el centro de gravedad de toda una época de la cultura española y en cauce para la introducción en España de las más avanzadas teorías pedagógicas y científicas que se estaban desarrollando fuera de las fronteras españolas.

Bajo la influencia de Giner y la Institución se emprendieron desde organismos públicos importantes reformas en los terrenos jurídico, educativo y social, y se crearon organismos diferentes organismos.

Francisco Giner de los Ríos: 10 de octubre de 1839 Málaga, España – 17 de febrero de 1915, Madrid, España. Fundador y director de la Institución Libre de Enseñanza, impulso a la creación del Museo Pedagógico Nacional, el Congreso Nacional de Educación, la Junta de Ampliación de Estudios y el Ministerio de Instrucción Pública, (1901), antes llamado Fomento,  en el cual influía la ILE.

Manuel-Bartolomé Cossío: 12 de febrero de 1857 La Rioja, España - 1 de septiembre de 1935 Madrid. Fue un pedagogo e historiador del arte,  perteneciente a la Institución Libre de Enseñanza. Impulso la Residencia de estudiantes, la cual se aprendía más cultura ya que se hacían conciertos, discursos, etc., la Escuela Superior del Magisterio (de profesores e inspectores) y la reforma de las Escuelas Normales (de maestros), en las que pretendía que se accionasen.

Lorenzo Luzuriaga: 29 de octubre de 1889 Ciudad Real, España- 1959 Buenos Aires pedagogo español. Hacia misiones pedagógicas, en las cuales difundía cultura por diferentes pueblos tocando música, explicando cuentos, poemas, etc. Creo y difundió textos pedagógicos i en 1922 fundó la revista conocida con el nombre de Revista de Pedagogía en la cual explicaba cómo debía educarse.

En 1898 es dóna la pèrdua de les últimes colònies, Espanya havia perdut tots els imperis.  Hi havia un desànim general. Generació del 98: moviment en el que donen a conèixer a Espanya, impulsat per escriptors i pensadors.

En aquesta mateixa època els catalans i bascos eren els industrialitzats, sorgeix en Cataluña moviments independentistes. A més el moviment català recupera la llengua.

Escola catalana i lliurepensadora a Catalunya

Francesc Flos i Calcat: 1856, Arenys de Mar - 1929, Barcelona. Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Va fundar el Col·legi Sant Jordi, a Barcelona, que s'inaugurà el 1898 amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant. Va ser la primera escola en català.

L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. També va fundar la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure. En morir el pedagog, l'escola canvià de nom i passà a dir-se Escola Flos i Calcat fins que el 1939 la dictadura franquista l'obligà a tancar les portes definitivament.

Francesc Ferrer i Guàrdia: 10 de gener de 1859, Maresme - 13 d'octubre de 1909, Barcelona. Fou un important pedagog català. Al 1901 va crear l'Escola Moderna, una escola laica, científica i cultural. En aquesta duia a terme un ensenyament inspirat en el lliurepensament, practicant la coeducació de sexes i de classes socials, insistint en la necessitat de la higiene personal i social, rebutjant els exàmens i tot sistema de premis i càstigs, obrint l'escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i organitzant activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes tindran una insòlita llibertat, faran jocs i exercicis a l'aire lliure, i un dels eixos de l'aprenentatge el constituiran les seves pròpies redaccions i comentaris d'aquestes vivències. Un trencament veritablement revolucionari amb els mètodes tradicionals. El 13 d'octubre de 1909 va ser executat, per lliurepensador, anticlerical i llibertari a la presó del castell de Montjuïc, acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909.

La Renovació pedagògica a Catalunya (1906-1939)

Joan Bardina: 27 de maig de 1877, Sant Boi de Llobregat, Barcelona - 10 de juliol de 1950, Valparaíso, Xile. Va ser un pedagog espanyol i també empresari i escriptor polígraf. Persona de profunds ideals catalanistes i federalistes, va ser militant carlista.
Es va doctorar en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid. I va descobrir en l'educació el que era impossible aconseguir amb la política: La transformació social i cultural en clau catalana.  Va estudiar i va prestar atenció a tota la pedagogia de fora d'Espanya, encara que va tenir alguns contactes i afinitat amb algunes escoles de trets moderns d'aquest país (Institució lliure d'ensenyament). Va defensar sempre la neutralitat religiosa i la coeducació de sexes.

El 1906, Bardina obre l’Escola de Mestres que va funcionar durant 4 anys. L'escola va tenir tot tipus de recursos gràcies a la capacitat inventiva de Bardina i dels seus seguidors, però sempre va mancar de recursos econòmics. El 1909 Bardina crea la revista d'educació on es feia esment a la "Escola de Mestres" i a la nova pedagogia revolucionària naixent. Finalment fracassa degut a la manca de capital econòmic de l'escola i del poc suport polític de Prat de la Riba.

Pau Vila: 29 de juny de 1881, Sabadell, Barcelona - 16 de agost de 1980, Barcelona. Va ser un destacat pedagog, investigador i escriptor espanyol que es va destacar en el camp de la Geografia, no només a Catalunya (Espanya), sinó també a Colòmbia i, sobretot, a Veneçuela. Al 1905 va crear l’escola Horaciana a Barcelona. L'ensenyament d’aquesta, en oposició a l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia, s'allunyà de la tendència racionalista, mantenint, però, el règim de coeducació. Era dedicada a les classes populars. Basà l'ensenyament en les necessitats del nen més que en una ideologia concreta i donà una gran importància a l'educació estètica Volia retornar als clàssics llatins, era molt creativa, es feia dibuix, pintura, etc. Funcionà fins el 1912.

Rosa Sensat: 1873, El Masnou – 1961, Barcelona. Va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l'escola pública catalana durant el primer terç del segle XX. Desenvolupà una gran tasca divulgadora dels nous corrents educatius i la seva gran capacitat organitzadora la van portar a ser la primera directora de l'Escola de Bosc, a la secció de nenes, càrrec que ocupà entre 1914 i 1930. Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa força ampli per les dones obreres i les de classe mitjana. La seva activitat es concretà també en diversos cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d'estiu i al mateix Institut de la Dona.

Artur Martorell: 1894, Barcelona – 1967, Barcelona. Va ser un pedagog català, becari de l'Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09) on va ser formador de Mestres i que influí d'una manera decisiva en la seva concepció del magisteri. Inculcà als infants l'hàbit de la reflexió personal des d'una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l'elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI. De la seva obra escrita cal destacar la de l'ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).

Josep Estalella: 1879 Vilafranca del Penedès – 1938 Barcelona. Fou un físic i químic català, fill d'un argenter. El 1919 fou nomenat director dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid, influïda per la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921. De 1921 fins 1932 fou catedràtic de l'institut de Tarragona. El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on hi plasmà el seu sistema metodològic propi i característic, alhora que es preocupà per preparar el professorat adient a les noves directrius pedagògiques. També fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques el 1933-1934. L'esclat de la guerra civil espanyola el va desencoratjar molt i va morir el 1938.

Eladi Homs i Oller: 1886, Valls, Alt Camp – 1973, Rubí, Vallès Occidental. El 1906 fou becat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d'Urbana (estat d'Illinois), i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago. També fou secretari del Museu d'Història Natural de l'Escola d'Educació de la mateixa universitat. Durant la seva estada als EUA publicà a La crònica de Valls, diversos articles sota l'epígraf de Cròniques quinzenals nord-americanes. La Societat d'Atracció de Forasters el nomenà, el 1909, corresponsal general de la revista als Estats Units. De nou a Barcelona, el 1910, dirigí la Revista de Educación (1912) —on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora— i Quaderns d'Estudi (1921). També fou inspirador i director de les primeres escoles d'estiu (1914-16) i secretari i vocal tècnic del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial de Barcelona; fou un actiu introductor i divulgador del mètode Montessori. Durant la República fou secretari del Butlletí dels Mestres. Col·laborà, entre d'altres publicacions, a La Cataluña (1908-10), La Veu de Catalunya (1913-16), La Mainada (1921-23) i València (1913-14). També va estar l’introductor del bàsquet.

Alexandre Galí i Coll: 1886, Camprodon, Ripollès – 1969, Barcelona. Fou un pedagog i historiador català. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, completà la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i treballà de comptable fins el 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...). El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922). El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquera (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).

Pere Vergés Farrés: 30 de maig de 1896, Barcelona, - 8 de setembre de 1970 Barcelona. Era fill d'una família treballadora. Es va formar en una escola moderna del Poble Sec. En aquest mateix centre va exercir, a partir de 1912, com a auxiliar de mestre. El 1915, amb només dinou anys, Pere Vergés assoleix el títol de magisteri de grau superior. En la mateixa època, va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Comunitat, on va participar a les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d'Ors. L'any 1921 es convertir en el director de l'Escola del Mar. Després de la destrucció de l'Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l'edifici del barri del Guinardó, on va romandre fins a la seva jubilació, el 1965.

Després de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura franquista, a Espanya, els principis de l’Escola Nova van ser eradicats i la majoria dels mestres i les mestres que les sustentaven van ser represaliats o exiliats.

Als anys setanta es van organitzar el moviments de Renovació Pedagògica en els qual van recuperar els principis pedagògics de l’Escola Nova.
En aquests anys es van crear les institucions de l'Ajuntament de Barcelona (1909), la Mancomunitat de Catalunya (1914) i la Generalitat de Catalunya (1931).

Obra de l'Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya:

• Llengua catalana i llengua castellana a l'escola
• Les colònies escolars
• Psicotècnia i orientació professional
• Escola del Treball
• Mètode Montessori
• Tècniques Freinet - impremta escola