Tema 8

Pensament contemporani

Paradigmes científics

Un paradigma és un model que ajuda a entendre la realitat, de forma experimentada. Thomas S. Khun (1962) definia paradigma com a conjunt de realitzacions científiques universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i llurs solucions a la comunitat científica. Aquests són els paradigmes que es donen per vàlids per la comunitat científica:

Racional-positivista: orientat als resultats hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva. Coincideix amb les observació de Galileu. La idea central sosté que fora de nosaltres hi ha una realitat totalment feta, acabada i plenament externa i objectiva, una part d’aquesta realitat la podem saber amb precisió. A més, diu que el nostre aparell cognoscitiu és com un mirall que la reflecteix dins de si, o com una càmera fotogràfica que copia petites imatges d'aquesta realitat exterior. D'aquesta manera, ser objectiu és copiar bé aquesta realitat sense deformar-la, i la veritat consistiria en la fidelitat de la nostra imatge interior a la realitat que representa.

Hermenèutic interpretatiu (de la realitat subjectiva): parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Per tant, l’observador ha d’interpretar les accions de les persones, allò que configura la seva conducta, no només observar-les i prendre nota dels moviments físics visibles.

Sociocrític: orientat al canvi social. Aquest model sorgeix als anys 30 per part d’uns sociòlegs alemanys que van fer un anàlisi social crític per treure conclusions de com ha de canviar la societat. Deien que les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no els descobriments en aquell món. A més, deien que allò que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques Aquest pensament entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs.

Emergent o de la complexitat o experiencial transconscient (com a projecte existencial): És la nova concepció de l'objectivitat científica basada en una renovada teoria de la racionalitat, i que posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, que creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen com problema la descripció del sentit que descobreixen en les realitats. L'objectiu és aconseguir un tot integrat, coherent i lògic. Diu que ha d’haver una experiència de vida, s’ha d’entendre aquesta i s’ha de tenir consciencia que formem part d’aquesta. Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat (tinguin una visió d’ell mateix) segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social. Té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.

Corrents filosòfics

Modernitat: és un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma a la societat. La modernitat és una manera de reproducció de la societat basada en la dimensió política i institucional dels seus mecanismes de regulació per oposició a la tradició, en la qual la manera de reproducció del conjunt i el sentit de les accions que es compleixen és regulat per dimensions culturals i simbòliques particulars. La modernitat és un canvi ontològic de la manera de regulació de la reproducció social basat en una transformació del sentit temporal de la legitimitat. En la modernitat l'avenir reemplaça al passat i racionalitza el judici de l'acció associada als homes. La modernitat és també el conjunt de les condicions històriques materials que permeten pensar l'emancipació conjunta de les tradicions, les doctrines o les ideologies heretades, i no problematitzades per una cultura tradicional. En termes socials i històrics, no s'arriba a la modernitat amb la finalitat de l'Edat Moderna al segle XV, sinó després de la transformació de la societat preindustrial, rural, tradicional, en la societat industrial i urbana moderna; que es produeix amb la Revolució industrial i el triomf del capitalisme. La superació de la societat industrial per la societat postindustrial s'ha donat a anomenar postmodernidad. 

Postmodernitat: és un corrent que introdueix abusius contra la modernitat. Designa generalment un ampli nombre de moviments artístics, culturals, literaris i filosòfics del segle XX, definits en divers grau i manera per la seva oposició o superació del modern. Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer durant la segona meitat del segle XX. Encara que s'aplica a corrents molt diversos, totes elles comparteixen la idea que el projecte modernista va fracassar en el seu intent de renovació radical de les formes tradicionals de l'art i la cultura, el pensament i la vida social. Un dels majors problemes a l'hora de tractar aquest tema resulta justament a arribar a un concepte o definició precisa del que és la postmodernitat. La dificultat en aquesta tasca resulta de diversos factors, entre els quals els principals inconvenients són l'actualitat, i per tant l'escassetat i imprecisió de les dades a analitzar. Com també la falta d'un marc teòric vàlid per poder analitzar extensivament tots els fets que es van donant al llarg d'aquest complex procés que es diu postmodernisme. Però el principal obstacle prové justament del mateix procés que es vol definir, perquè és això precisament el que falta en aquesta era: un sistema, una totalitat, un ordre, una unitat, en definitiva coherència.

Neoliberalisme: corrent filosòfic polític i econòmic que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política (s.XIX, plantejaments econòmics que estan relacionats amb el sistema econòmic). Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.

Utilitarisme: és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. L' utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l' utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l' utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

Ecologia: és una opció per un manteniment sostenible de la realitat. S’entén per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu medi ambient, l'estudi de les característiques del medi, com el transport de matèria i energia i la seva transformació en les comunitats biològiques (reutilitzar, reduir i reciclar). No és sinònim de medi ambient, d'ecologisme o ciències ambientals.

Sostenibilitat: és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida.

Comunitarisme: considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemològicament incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeix a les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar els individus. És prioritari i essencial per analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etc.

Feminisme: és un corrent filosòfic emergent, nascuda fa tres segles i d'especial rellevància en els segles XX i XXI. Aquesta línia de pensament ha sabut vincular els conceptes de dona i filosofia des d'un nou punt de vista. Si bé anteriorment els llibres d'alguns pensadors recollien el que la filosofia opinava de les dones, amb el feminisme filosòfic han estat elles les que han opinat sobre la filosofia, i les que han filosofat sobre la seva condició volent arraconar al masclisme. El feminisme buscar afavorir interessos de les dones en situació de submissió dels homes per modificar posicions de desigualtats i de violència i reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home.

Persona i societat

Cosmovisió: és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix. Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament. Etimològicament, el mot és un calc de la paraula alemanya Weltanschauung (de Welt, "món" i anschauen, "observar"). 

Sentit de la vida: és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia. Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la transcendència o altres intents de trobar un significat a la vida. 

Angoixa: és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por. 

Autoajuda: és el procés de millora personal, mitjançant el qual les persones intenten reconèixer les seves potencialitats, a fi d’utilitzar-les per satisfer les seves necessitats des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual i arribar a una forma de viure més satisfactòria i significativa. 

Superstició: és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.  

 

Religiositat: és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. 

Laïcitat, secularitat: és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. Així doncs,interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, i proposa la separació entre el poder de l'estat i el de l'església. 

Consum: és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats primàries i secundàries de les persones o per ser utilitzat en la producció per les empreses. El consum massiu ha donat lloc al consumisme i a la societat de consum. 

Consumisme: és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.El consumisme es veu incentivat principalment per:

• La publicitat.
• La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
• La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost.
• Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa.
• El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats.
• La cultura i la pressió social.