Tema 9

Educació: qualitat, equitat i excel·lència. Escola: autonomia i compte de resultats

Política i legislació de l'educació. Pacte social per a l'educació
 

Escola: centre educatiu on s’imparteix segon cicle d’educació infantil i educació primària.
Institució: entitat social que té com a finalitat principal l’educació.
Establiment: casa o local on s'exerceix una activitat comercial, d'ensenyament, industrial, sanitària, etc.
Edifici: construcció específicament creada o adaptada per a dur-hi a terme activitats educatives.

L’escola, per tant, és una institució. Però aquesta no està formada només per l’edifici on s’imparteixen les classes sinó també les persones i les relacions que s’estableixen entre elles a partir d’una formació de coneixements bàsics, una formació permanent i els coneixements compartits entre els diferents docents i amb els alumnes.

 
Escola Pere Vila:  L'escola Pere Vila, va ser inaugurada l'any 1931. És un centre públic de dues línies (dos grups per nivell) d‘educació infantil i primària (3-12 anys) que està ubicat a la frontera entre dos districtes de Barcelona: Ciutat Vella i Eixample.
L’Escola Pere Vila aspira a ser un centre educatiu de referència per l’entorn i per la ciutat perquè vol ser un centre acollidor i inclusiu, capaç d’atendre amb qualitat tot l’alumnat donant resposta a les seves necessitats educatives i estils d’aprenentatge, que l’alumnat pugui gaudir d’una experiència emocional positiva que els permeti créixer i aprendre en un context afavoridor pel seu desenvolupament com a persones i ciutadans en col•laboració amb les famílies, facilitar als mestres i altres professionals les condicions òptimes pel desenvolupament de la tasca docent amb qualitat, activar la sensibilitat envers la diversitat, l’interès pel coneixement i el sentiment de pertinença al centre de tots els membres de la comunitat educativa, que tots el seu alumnat assoleixi les competències bàsiques que els permeti un aprendre a aprendre al llarg de la vida,  que tot l’alumnat desenvolupi l’interès pel coneixement en les diverses vessants: pensament, ciència, literatura, llengües estrangeres, arts plàstiques i música, fomentar el treball rigorós, en equip i cooperatiu, col•laborar, participar i coordinar-se amb els altres centres, els serveis i les entitats de l’entorn social del territori per a sumar esforços i oferir una educació coherent, innovar, tot recordant els seus orígens i la seva història, i oferir una continuïtat de tota l’etapa obligatòria mitjançant la coordinació amb l’Institut Pau Claris fins a l’assoliment de l’Institut-Escola i participar en l’assoliment de la cohesió social oferint un servei on tots els alumnes i les alumnes gaudeixin de l’escola com una oportunitat de convivència i aprenentatge que els permeti superar les diferències per raó d’origen social o econòmic.

Escola Ramon Llull: és un centre educatiu de titularitat privada, concertat, català, laic i obert al barri que avarca l’escolarització d’infants des dels 3 als 16 anys, organitzats en una sola línia.
La proposta educativa de l’escola Ramon Llull es fonamenta des de la seva fundació l’any 1946, en uns principis bàsics:  formar els alumnes a través d’una àmplia formació intel·lectual i humana mitjançant l’estudi, el treball, l’esforç, l’atenció a la diversitat i la potenciació dels valors humans  de respecte, solidaritat, esforç, i il·lusió per la feina ben feta, a fi d’aconseguir el ple desenvolupament de la personalitat de l’ alumnat.
Des del seu inici s’han desenvolupat com a escola innovadora , amb visió de futur,  que capacita els alumnes a resoldre plenament els nous reptes que els pugui presentar una societat tan canviant com la nostra. Són una escola catalana, integradora, que partint de la seva pròpia identitat i cultura s’obren a una concepció àmplia del món amb el respecte a les diferents realitats socials que ens envolten. Són també una escola acollidora en la què els nens i nenes se senten actors importants del seu aprenentatge, i on les famílies troben el suport necessari per a dur a terme la seva tasca educativa. El seu Projecte Educatiu inclou una metodologia oberta i flexible capaç d’integrar en cada moment els avenços pedagògics i tecnològics per tal de mantenir-se en constant actualització possibilitant l’èxit en els estudis superiors i en el món del treball i sempre dotant als alumnes d’unes competències bàsiques imprescindibles en el món actual, tenint sempre present la formació integral de la persona.

Escola Vila Olímpica: És una escola oberta al barri, a Barcelona, a Europa i al món. Té una relació de col·laboració amb les famílies que porten els nens i les nenes al centre ja que creuen que és bo que el món dels infants entri a l'escola a través de les famílies. És per això, que fan activitats que fomenten aquest contacte entre l'escola i la família. Ajuden els nens i les nenes en el seu creixement personal a partir d'un ambient de confiança i d'exigència que afavoreix el desenvolupament de l'autonomia personal i de l'autoestima perquè ambdues característiques són necessàries per a un desenvolupament harmònic dels infants. Procuren establir relacions de cooperació dintre de l'aula i de l'escola per estimular la interacció entre els nens i les nenes i d'aquesta manera, facilitar la seva relació social i els seus aprenentatges. Pensen que, a partir de les diferències que hi ha entre uns i altres, podem fomentar el desenvolupament de tots i cadascun dels seus alumnes. 

Escoles alternatives

Els Pinetons: és una escola pública de Ripollet que acull i atén a les persones que compartiran i conviuran en un espai, un entorn, un temps de vida, de creixement i d’aprenentatges. Els protagonistes d’aquesta vida a l’escola són les nenes i els nens ja que aquests compten amb drets com el de ser respectat, escoltat i tenir una educació de qualitat. És una escola oberta i acollidora per a tota la comunitat, tant en el temps d’escola com en el temps de fora escola, ja que creuen que tot el temps de vida és educatiu i és necessari que el Projecte Educatiu contempli l’ús no restrictiu ni exclusiu de l’espai i del temps escolar. Volen establir vincles, lligams afectius amb les persones que siguin els fils conductors de les relacions i les interaccions que es donaran a l’escola i a més volen una escola amb moltes portes i finestres. Moltes finestres per mirar, per observar, per badar, per investigar, per comptar, per veure, per descobrir, ... Moltes portes per entrar i sortir, per caminar i córrer, ...i també per anar a jugar i a tocar ELS PINETONS del turó. 

El roure gros: és una escola situada a Santa Eulàlia de Riuprimer. El seu objectiu principal és investigar de forma natural i espontània ja que és propi de l’ésser humà, així els nens aprenen conceptes, fets, procediments, actituds, valors... que són fonamentals per viure i adaptar-se a l’entorn. Els nens i les nenes des de l’inici de la seva vida investiguen. En algunes coses necessiten el control, el suport, l’ajut i l’orientació de l’adult, en altres s’espavilen sols i és bo que se’ls permeti fer-ho. L’adult (pares, avis, mestres...), atenent al seu instint de protecció pel que considera feble, de vegades intervé massa en aquest procés investigador del nen i no només el fa sentir força inútil davant les situacions que se li presenten sinó que a més, i poc a poc va estroncant aquest instint. L’infant, poc a poc, espera que en alguns temes, sobretot els que pertanyen a l’àmbit escolar, sigui l’adult qui li ensenyi el que cal saber. Poc a poc, es veu incapaç d’aprendre per ell sol, sovint perd la seguretat de saber-ho fer i no aprecia les seves capacitats innates per l’autoaprenentatge. Aquest és just el camí contrari que hauria de seguir l’escola dels nostres temps. La proposta d’aquesta escola es defineix rotundament per la defensa i potenciació d’aquest esperit investigador que tenen tots els nens i nenes en major o menor grau. La mestra, el mestre, ha d’acompanyar, servir de guia, de suport, d’orientador d’aquest procés.

Educació

 
LLEI 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (de Catalunya)
Capítol III           
Les famílies          Article 25
Participació de les famílies en el procés educatiu
1. Les mares, els pares o els tutors dels alumnes, a més dels altres drets que els reconeix la legislació vigent en matèria d'educació, tenen dret a rebre informació sobre:
    a) El projecte educatiu.
    b) El caràcter propi del centre.
    c) Els serveis que ofereix el centre i les característiques que té.
    d) La carta de compromís educatiu, i la coresponsabilització que   comporta per a les famílies.
    e) Les normes d'organització i funcionament del centre.
    f) Les activitats complementàries, si n'hi ha, les activitats extraescolars i els serveis que s'ofereixen, el caràcter voluntari que aquestes activitats i serveis tenen per a les famílies, l'aportació econòmica que, si escau, els comporta i la resta d'informació rellevant relativa a les activitats i els serveis oferts.
    g) La programació general anual del centre.
    h) Les beques i els ajuts a l'estudi.
2. Les mares, els pares o els tutors dels alumnes matriculats en un centre tenen dret a rebre informació sobre l'evolució educativa de llurs fills. Amb aquesta finalitat, el Departament ha de preveure els mitjans necessaris perquè els centres, el professorat i altres professionals puguin oferir assessorament i atenció adequada a les famílies, en particular per mitjà de la tutoria.
3. Les mares, els pares o els tutors tenen el deure de respectar el projecte educatiu i el caràcter propi del centre, el dret i el deure de participar activament en l'educació de llurs fills, el deure de contribuir a la convivència entre tots els membres de la comunitat escolar i el dret de participar en la vida del centre per mitjà del consell escolar i dels altres instruments de què es dotin els centres en exercici de llur autonomia.
4. El Govern ha de promoure, en el marc de les seves competències, les mesures adequades per a facilitar l'assistència de mares i pares a les reunions de tutoria i l'assistència de llurs representants als consells escolars i als altres òrgans de representació en què participin.

Capítol V
La convivència   Article 30
Dret i deure de convivència
1. L'aprenentatge de la convivència és un element fonamental del procés educatiu i així ho ha d'expressar el projecte educatiu de cada centre.
2. Tots els membres de la comunitat escolar tenen dret a conviure en un bon clima escolar i el deure de facilitar-lo amb llur actitud i conducta en tot moment i en tots els àmbits de l'activitat del centre.
3. Els centres han de vetllar perquè els membres de la comunitat escolar coneguin la Convenció sobre els drets dels infants.
4. Correspon a la direcció i al professorat de cada centre, en exercici de l'autoritat que tenen conferida, i sens perjudici de les competències del consell escolar en aquesta matèria, el control i l'aplicació de les normes de convivència. En aquesta funció, hi ha de participar la resta de membres de la comunitat educativa del centre. La direcció del centre ha de garantir la informació suficient i crear les condicions necessàries perquè aquesta participació es pugui fer efectiva.
5. Els centres han d'establir mesures de promoció de la convivència, i en particular mecanismes de mediació per a la resolució pacífica dels conflictes i fórmules per mitjà de les quals les famílies es comprometin a cooperar de manera efectiva en l'orientació, l'estímul i, quan calgui, l'esmena de l'actitud i la conducta dels alumnes en el centre educatiu.

Capítol VI
Educació en el lleure      Article 39
1. El sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors. Aquestes activitats es poden articular entre els centres educatius i els ens locals, les famílies i les associacions en què s'agrupen i les entitats, associacions i empreses d'educació en el lleure, en els diferents territoris.
2. El Govern, havent consultat el Consell de Governs Locals, i d'acord amb el procediment que determina l'article 162, ha de regular els requisits mínims i ha d'establir els criteris de qualitat a què s'han d'ajustar les activitats d'educació en el lleure, a fi de garantir-ne la contribució al procés educatiu.
3. Els centres públics, en el marc de llur autonomia, i d'acord amb els ens locals corresponents, poden establir acords amb associacions sense ànim de lucre per a autoritzar-los l'ús de les instal•lacions del centre més enllà de l'horari escolar.

DISPOSICIÓ ADDICIONAL NOVENA.  Centres d'educació especial.
1. Les estratègies didàctiques pròpies dels centres especialitzats en educació especial poden incorporar organitzacions globalitzades dels continguts curriculars d'acord amb la resposta integral que han de donar a les necessitats educatives del seu alumnat.
2. Aquests centres disposen de professorat especialista i personal d'atenció educativa especialista que actuen de manera coordinada per a donar resposta educativa adequada al seu alumnat.
3. Els centres especialitzats en educació especial poden portar a terme, en els centres educatius i en les condicions que el Departament d'Educació ha de determinar, programes i serveis específics de suport a l'educació inclusiva de l'alumnat amb discapacitat en centres ordinaris. Aquestes actuacions s'han de coordinar amb els serveis educatius.
4. Els centres públics d'educació especial tenen la denominació genèrica de centres especialitzats en educació especial.
La concepció que es tenia sobre l’educació especial contemplava més a les persones sordes i cegues que no pas a les persones amb d’altres discapacitats, la intenció era l’acceptació i la normalització. Es van crear els primers centres per atendre-les, però la intervenció seguia sent pobre. Cap al 1900-1950 les persones amb trastorns en el seu desenvolupament es van considerar malalts, tenien una manca important de drets i van passar a rebre un tracte assistencial. És a l’època mèdico-assistencial (1960-1970) on comença a haver-hi una conscienciació de les necessitats que presenten, tot i actuar amb un model clínic de diagnòstic. Es comencen a crear centres educatius separats dels ordinaris, però que presenten un problema, i és que tots actuen de maneres diferents, necessiten que dins el marc legislatiu es contempli l’educació especial i es reguli la seva actuació. Així, amb l’aprovació de la Llei General d’Educació de l’any 1970 (LGE) l’educació especial queda contemplada en el sistema educatiu. Es parla de la incorporació dels nens “deficients” al sistema educatiu, però sempre referint-se a aquests com a sistema educatiu paral•lel a l’ordinari.

INFÀNCIA

CONVENCIÓ SOBRE ELS DRETS DE L’INFANT. Nacions Unides, el 20 de novembre de 1989 (España, ratificada el 30 de novembre de 1990)
 

Article 12
1. Els Estats membres han d’assegurar a l’infant amb capacitat de formar un judici propi el dret a manifestar la seva opinió en tots el afers que l’afectin. Les opinions de l’infant han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa.
2. Amb aquesta finalitat, l’infant han de tenir especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació.
 

Article 13
1. L’infant té el dret a la llibertat d’expressió; aquest dret inclou el dret a cercar, rebre, i difondre informació i idees de tota mena, sense consideració de fronteres, sigui oralment, per escrit, o impreses en forma d’art o per qualsevol altre mitjà triat per l’infant.
2. L’exercici d’aquest dret pot estar subjecte a algunes restriccions, que seran només les que prevegi la llei i que siguin necessàries:
    a) per respecte als drets.
    b) per a la protecció de la seguretat nacional, de l’ordre públic o de la salut o la moral públiques.

LLEI 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

 
Capítol I   
Disposicions generals       Article 1    
Objecte de la llei
1. Aquesta llei té per objecte la promoció del benestar personal i social dels infants i els adolescents i de les actuacions de prevenció, atenció, protecció i participació dirigides a aquestes persones a fi de garantir l'exercici de llurs drets, l'assumpció de llurs responsabilitats i l'assoliment de llur desenvolupament integral.
2. Aquesta llei fixa el marc en què s'han de dur a terme les activitats de participació i de promoció dels drets i del benestar dels infants i els adolescents, i les activitats per a atendre'ls i protegir-los en les situacions de risc o de desemparament.

Tema 8 (Activitats)

Paradigmes científics. Consulta i redacta els quatre en una pàgina (entre 20 i 30 línies)

Paradigma racional: la idea central sostenida és que fora de nosaltres hi ha una realitat totalment feta, acabada i plenament externa i objectiva, una part d’aquesta realitat la podem saber amb precisió. A més, diu que el nostre aparell cognoscitiu és com un mirall que la reflecteix dins de si, o com una càmera fotogràfica que copia petites imatges d'aquesta realitat exterior.

Paradigma hermenèutic interpretatiu: parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Per tant, l’observador ha d’interpretar les accions de les persones, allò que configura la seva conducta, no només observar-les i prendre nota dels moviments físics visibles.

Paradigma sociocrític: es basa en el pensament que les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no els descobriments en aquell món. A més, allò que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques

Paradigma emergent: diu que ha d’haver una experiència de vida, s’ha d’entendre aquesta i s’ha de tenir consciencia que formem part d’aquesta. Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat (tinguin una visió d’ell mateix) segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social.

Tema 8

Pensament contemporani

Paradigmes científics

Un paradigma és un model que ajuda a entendre la realitat, de forma experimentada. Thomas S. Khun (1962) definia paradigma com a conjunt de realitzacions científiques universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i llurs solucions a la comunitat científica. Aquests són els paradigmes que es donen per vàlids per la comunitat científica:

Racional-positivista: orientat als resultats hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva. Coincideix amb les observació de Galileu. La idea central sosté que fora de nosaltres hi ha una realitat totalment feta, acabada i plenament externa i objectiva, una part d’aquesta realitat la podem saber amb precisió. A més, diu que el nostre aparell cognoscitiu és com un mirall que la reflecteix dins de si, o com una càmera fotogràfica que copia petites imatges d'aquesta realitat exterior. D'aquesta manera, ser objectiu és copiar bé aquesta realitat sense deformar-la, i la veritat consistiria en la fidelitat de la nostra imatge interior a la realitat que representa.

Hermenèutic interpretatiu (de la realitat subjectiva): parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Per tant, l’observador ha d’interpretar les accions de les persones, allò que configura la seva conducta, no només observar-les i prendre nota dels moviments físics visibles.

Sociocrític: orientat al canvi social. Aquest model sorgeix als anys 30 per part d’uns sociòlegs alemanys que van fer un anàlisi social crític per treure conclusions de com ha de canviar la societat. Deien que les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no els descobriments en aquell món. A més, deien que allò que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques Aquest pensament entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs.

Emergent o de la complexitat o experiencial transconscient (com a projecte existencial): És la nova concepció de l'objectivitat científica basada en una renovada teoria de la racionalitat, i que posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, que creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen com problema la descripció del sentit que descobreixen en les realitats. L'objectiu és aconseguir un tot integrat, coherent i lògic. Diu que ha d’haver una experiència de vida, s’ha d’entendre aquesta i s’ha de tenir consciencia que formem part d’aquesta. Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat (tinguin una visió d’ell mateix) segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social. Té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.

Corrents filosòfics

Modernitat: és un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma a la societat. La modernitat és una manera de reproducció de la societat basada en la dimensió política i institucional dels seus mecanismes de regulació per oposició a la tradició, en la qual la manera de reproducció del conjunt i el sentit de les accions que es compleixen és regulat per dimensions culturals i simbòliques particulars. La modernitat és un canvi ontològic de la manera de regulació de la reproducció social basat en una transformació del sentit temporal de la legitimitat. En la modernitat l'avenir reemplaça al passat i racionalitza el judici de l'acció associada als homes. La modernitat és també el conjunt de les condicions històriques materials que permeten pensar l'emancipació conjunta de les tradicions, les doctrines o les ideologies heretades, i no problematitzades per una cultura tradicional. En termes socials i històrics, no s'arriba a la modernitat amb la finalitat de l'Edat Moderna al segle XV, sinó després de la transformació de la societat preindustrial, rural, tradicional, en la societat industrial i urbana moderna; que es produeix amb la Revolució industrial i el triomf del capitalisme. La superació de la societat industrial per la societat postindustrial s'ha donat a anomenar postmodernidad. 

Postmodernitat: és un corrent que introdueix abusius contra la modernitat. Designa generalment un ampli nombre de moviments artístics, culturals, literaris i filosòfics del segle XX, definits en divers grau i manera per la seva oposició o superació del modern. Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer durant la segona meitat del segle XX. Encara que s'aplica a corrents molt diversos, totes elles comparteixen la idea que el projecte modernista va fracassar en el seu intent de renovació radical de les formes tradicionals de l'art i la cultura, el pensament i la vida social. Un dels majors problemes a l'hora de tractar aquest tema resulta justament a arribar a un concepte o definició precisa del que és la postmodernitat. La dificultat en aquesta tasca resulta de diversos factors, entre els quals els principals inconvenients són l'actualitat, i per tant l'escassetat i imprecisió de les dades a analitzar. Com també la falta d'un marc teòric vàlid per poder analitzar extensivament tots els fets que es van donant al llarg d'aquest complex procés que es diu postmodernisme. Però el principal obstacle prové justament del mateix procés que es vol definir, perquè és això precisament el que falta en aquesta era: un sistema, una totalitat, un ordre, una unitat, en definitiva coherència.

Neoliberalisme: corrent filosòfic polític i econòmic que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política (s.XIX, plantejaments econòmics que estan relacionats amb el sistema econòmic). Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.

Utilitarisme: és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. L' utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l' utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l' utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

Ecologia: és una opció per un manteniment sostenible de la realitat. S’entén per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu medi ambient, l'estudi de les característiques del medi, com el transport de matèria i energia i la seva transformació en les comunitats biològiques (reutilitzar, reduir i reciclar). No és sinònim de medi ambient, d'ecologisme o ciències ambientals.

Sostenibilitat: és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida.

Comunitarisme: considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemològicament incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeix a les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar els individus. És prioritari i essencial per analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etc.

Feminisme: és un corrent filosòfic emergent, nascuda fa tres segles i d'especial rellevància en els segles XX i XXI. Aquesta línia de pensament ha sabut vincular els conceptes de dona i filosofia des d'un nou punt de vista. Si bé anteriorment els llibres d'alguns pensadors recollien el que la filosofia opinava de les dones, amb el feminisme filosòfic han estat elles les que han opinat sobre la filosofia, i les que han filosofat sobre la seva condició volent arraconar al masclisme. El feminisme buscar afavorir interessos de les dones en situació de submissió dels homes per modificar posicions de desigualtats i de violència i reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home.

Persona i societat

Cosmovisió: és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix. Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament. Etimològicament, el mot és un calc de la paraula alemanya Weltanschauung (de Welt, "món" i anschauen, "observar"). 

Sentit de la vida: és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia. Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la transcendència o altres intents de trobar un significat a la vida. 

Angoixa: és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por. 

Autoajuda: és el procés de millora personal, mitjançant el qual les persones intenten reconèixer les seves potencialitats, a fi d’utilitzar-les per satisfer les seves necessitats des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual i arribar a una forma de viure més satisfactòria i significativa. 

Superstició: és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.  

 

Religiositat: és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. 

Laïcitat, secularitat: és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. Així doncs,interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, i proposa la separació entre el poder de l'estat i el de l'església. 

Consum: és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats primàries i secundàries de les persones o per ser utilitzat en la producció per les empreses. El consum massiu ha donat lloc al consumisme i a la societat de consum. 

Consumisme: és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.El consumisme es veu incentivat principalment per:

• La publicitat.
• La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
• La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost.
• Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa.
• El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats.
• La cultura i la pressió social.

Tema 7 (Activitats)

Lectura ben feta, marcada, anotada. Tres ideas viejas y una nueva idea, per Kieran Egan.

La educación es una de las áreas con mayor consumo de fondos públicos, sin embargo, es difícil encontrar a alguien satisfecho con su actuación. Son tantos los diagnósticos y remedios para abordar este problema que las autoridades educativas no los pueden abordar. El problema de la escuela moderna puede derivar de una incompatibilidad entre las ideas en las que se basa. Estas tres ideas tienen como finalidad la institución básica para socializar a los jóvenes y ayudar a desarrollar las potencialidades de cada uno y aunque se considera que estas ideas son coherentes entre sí, en el fondo cada una de estas ideas es incompatible con las otras dos. Kieren Egan plantea además una nueva idea.

La primera idea vieja se basa en la socialización, propuesta por Durkheim decía que el objetivo principal de la socialización era inculcar a los niños unas normas, valores y creencias, es decir, el conjunto que constituye la sociedad adulta en la que el niño va a crecer. Se debía actuar para fomentar las normas y valores y llevar a cabo la tarea homogeneizadora. Además, los alumnos tenían que comprender la sociedad en la que vivian, las posibilidades que ésta presenta y adquirir las aptitudes necesarias para vivir en sociedad y conservar sus valores y compromisos.

La segunda idea vieja se basa en la verdad sobre la realidad, propuesta por Platón. Platón tenía una idea totalmente diferente de cómo educar a las personas. Decía que la educación debía ser un proceso orientado al aprendizaje de unas formas de conocimiento que proporcionaran a los estudiantes una visión privilegiada y racional de la realidad, poder ver el mundo tal  como es, dejando atrás los estereotipos y prejuicios de la sociedad. El contenido del currículo por tanto, debía estar bien seleccionado. Los enseñantes con estas ideas tienden a desempeñar un papel más distante autorizado e incluso autoritario.

La tercera idea vieja se basa en la guía de la naturaleza, fomentada por Rousseau. Rousseau se basó en un método natural del desarrollo infantil, es decir, se ocupó de que los niños fueran capaces de que aprendieran por sí mismos, a partir de la exploración, experimentación propia relacionado con la naturaleza y hacer este método más eficaz a la hora de adquirir el aprendizaje y los conocimientos básicos. Además, decía que cada niño tiene una experiencia diferente y por tanto, el currículo debía basarse en las necesidades y experiencias de los niños. El enseñante de esta idea es un facilitador de recursos.  

Estas ideas, aunque pueden parecer compatibles no lo son. Primeramente, la idea de Platón y la de la socialización están contrapuestas ya que la socialización se basaba en inculcar unas ideas, normas y valores y la idea de Platón se proponía mostrar la realidad sobre estas. Sobre las ideas de Rousseau y Platón, tienen una visión parecida ya que los dos proponen unas etapas de maduración pero mientras que para Platón el aprendizaje de unas formas particulares de conocimiento hacen avanzar el proceso educativo, para Rousseau  la educación es el resultado de un proceso de desarrollo interno. Finalmente, las ideas de Rousseau y la socialización también son incompatibles ya que las prioridades de la socialización  estaban en función de las normas y valores creando un proceso homogeneizador y en cambio, Rousseau pretendía mantener al niño apartado de estas y dejar que se desarrollara de forma natural y de forma individualizada.

Esta incompatibilidad de las ideas ha llevado a grandes discusiones de cuál de ellas debería tener más valor y la final imposición de las tres en un supuesto equilibrio.

Esto lleva a la creación de una nueva idea sobre la concepción de la educación que se basa en la teoría de recapitulación del siglo XIX y en Vygotsky. La idea de recapitulación se basaba en la creencia de que la historia cultural pudiera orientar el diseño de unos programas educativos mucho más eficaces i la de Vygotsky decía que el niño comprendía el mundo mediante instrumentos intelectuales que se van interiorizando a medida que el niño crece y que influyen en el tipo de comprensión que se obtiene. El proceso de desarrollo intelectual de cada niño se reconoce en el grado de dominio que tienen de los instrumentos y sistemas simbólicos (como por ejemplo, el lenguaje) y que influirán en la comprensión del mundo que tendrán que construir.